Perquè ho fan veure, però no parlen dels pressupostos?

CLARA BARBAL | Dimecres passat, en sessió extraordinària, el ple del Parlament – bé, els grups de CiU i ERC – va aprovar els primers pressupostos de la X legislatura. De quelcom tant central i nuclear en els engranatges de la Generalitat social i del benestar com la seva planificació pressupostària, les principals rotatives de Catalunya, de la mateixa manera que la majoria de partits polítics amb representació parlamentària, no parlen del què i perquè dels pressupostos, sino del qui i el com,

 Els pressupostos del 2014, pel que ja va avançar el conseller d’Economia Andreu Mas Colell al novembre, la data que s’havia fixat per reprendre la pròrroga dels pressupostos del 2013, es caracteritzarien per nous impostos, privatitzacions i per la venta de patrimoni propietat del govern autonòmic català.

Arriba el debat i votació dels pressupostos del 2014. CiU, confeccionadora de la relació d’ingressos i despesa, vota “sí” juntament amb ERC, favor que deu al partit al govern per fixar els termes de la consulta pel 2014. El PSC, eclipsat per l’anterior ple en el que tres diputats van trencar la disciplina del partit, van votar en contra de la llei en clau de pressupostos tapats per la consulta, proposició secundada també pel PP i Cs. Aquestes formacions, doncs, es fixen en el “qui”, no en el “què”, o el “perquè”.

Sense ànim de fer propaganda i ponderant els anàlisis que van fer els diferents grups parlamentaris respecte als pressupostos, la CUP i ICVEUiA van ser les formacions que es van centrar en el “què” i el “perquè” per la seva esmena a la totalitat, un exercici que a les Facultats de Ciències Polítiques s’anomena retre comptes (no els monetaris, sino la traducció d’ accountability) als governs. És a dir, substantiven les xifres presentades per Mas Colell i justifiquen la seva posició a través d’un anàlisi polític – encertat, o no, però almenys argumentat – i dels interessos de classe pels que són al Parlament. “Què”: privatitzacions, venta del país, pressupostos antisocials. “Perquè”, per les obligacions de la deutecràcia.

 Malgrat els partits citats esmenen i també esmenen a la totalitat els pressupostos d’Economia, faig referència a que es van sentir dos nivells de discurs el dimecres al parlament (dialèctic pel que fa a PSC, PP, Cs, el “qui” i el “com” / reactiu pel que fa a ICV-EUiA i la CUP, el “què” i el “perquè”) per extrapolar-ho a la informació que van donar els mitjans catalans respecte al que es va aprovar dimecres . El Periódico, es centra en el qui, “CiU i ERC” i el com, “amb els vots de CiU i ERC”. La Vanguardia també. I el Punt Avui, tot i que ja suggereix el què, “sense concretar les privatitzacions”.

 Només el diari ARA desxifra pels lectors el “què” dels pressupostos. Com a ingressos, venta de patrimoni i privatització d’actius públics, 2.318 milions d’euros. Nous impostos, 2.677 milions d’euros. Com a despeses, la bossa més gran són interessos pel deute, 2.007 milions d’euros. El “què” i el “perquè” com a exercici periodístic, per fer entenedors els pressupostos en un exercici d’accountability per la ciutadania. Per parlar dels pressupostos, no fer-ho veure.

 

En el blanc de les notícies

Patim els europeus d’un excés d’eurocentrisme?

En les aules de periodisme s’explica que l’interès informatiu d’un succés està regit pel factor proximitat: del fet i amb els implicats. Il·lustrem-ho amb un exemple: la mort de sis persones en un accident a Dresden, Alemanya, ens commourà més que la de seixanta persones en un incendi a Cuzco, Perú.  No sé quin teòric de la comunicació va plantejar aquesta premissa, imagino que es tracta d’una pretensió sobre fets, però… on s’és vist això?

Juny del 2012: un Boeing MD83 s’estavella a la província de Lagos, Nigèria, sense esperança de rescatar algun supervivent. El balanç de les víctimes per l’accident suma 157 morts: una xifra esgarrifosa. La tragèdia va tenir lloc a la vora de l’aeroport de destí, una zona densament poblada. Aquest succés ha passat a casa nostra pràcticament desapercebut; el mateix diumenge va rompre encapsulat en alguns telenotícies per la tempestivitat de l’episodi.

Una imatge de l’escena del crash; Lagos, Nigèria

Setembre del 2002: el vaixell senegalès “Joola” naufraga a causa d’una tempesta a les costes de Gàmbia. En les seves instal·lacions hi viatjaven 796 passatgers: més del que la plena càrrega permetia. Almenys 500 persones van perdre la vida al mar. Cada any, familiars, amics, coneguts, es reuneixen a la badia del naufragi reclamant i exigint responsabilitats. És el Titànic africà, amb desventures, històries d’amor i de supervivència… però al Primer Món no l’homenatgem anualment.

Maig del 2003: la porta d’un avió de càrrega s’obre sobre la República Democràtica del Congo: 130 passatgers cauen al buit. La tripulació en resulta il·lesa, naturalment. A bord hi viatjaven principalment membres d’una unitat de policia, les seves famílies i polissons que havien subornat el capità per fer el trajecte.

Agost del 2006: una flota de la societat holandesa Trafigura descarrega sense consentiment residus tòxics a les costes d’Abiyan (Costa de Marfil), ja que al port d’Amsterdam els hi deneguen l’accés. Aquest crim ecològic i humanitari es va saldar amb 15 morts i més d’un centenar de miler de persones contaminades. El govern ivorià va condemnar l’empresa a una indemnització de 200 milions de dòlars pels damnificats. A hores d’ara encara no s’ha vehiculat la compensació econòmica a les víctimes; Adama Bictogo, Ministre de la Integració Africana, ha estat destituït per aquest cas.

Costa molt trobar referències sobre aquests incidents a la premsa catalana o estatal: i és que sovint tragèdies humanes que no ens afecten com a país o com a Unió Europea són tractades amb el rang d’anècdota, dins d’un requadre, als marges de la pàgina. Apreciat lector, formularé algunes suposicions en consonància amb el plantejat: i si la brossa contaminant s’hagués abocat a les costes de Tarifa? I si el “Joola” el transformem amb un “MSC” i s’enfonsa a l’idíl·lic arxipèlag de Santorini? Com a espectador dels esdeveniments, quina sensació se li hauria despertat al veure que gent com vostè i com jo sofrís aquests calvaris?

Les 130 persones que es van precipitar a l’abisme no eren humans, també? I doncs, no mereixen el mateix tracte als mitjans que els de raça blanca? A banda, no és només la catàstrofe en sí mateixa; hi convergeixen molts factors que s’arrosseguen de lluny, i que com a Hemisferi Nord i ric en som culpables i ens n’hauríem de sentir responsables.  Difondre la informació només a tall europeu és el mateix que seguir concebent la Terra com a plana.

 

Juny 2012: http://elpais.com/diario/2002/05/06/internacional/1020636019_850215.html

http://www.jeuneafrique.com/Article/DEPAFP20120603191849/nigeria-accident-compagnie-aerienne-aeriennigeria-un-avion-de-ligne-s-ecrase-sur-lagos-avec-153-personnes-a-bord.html

Setembre 2002: http://elpais.com/diario/2002/09/28/internacional/1033164015_850215.html

Maig 2003: http://www.lavanguardia.com/internacional/20030510/51262774692/temen-que-en-el-accidente-aereo-del-congo-cayeran-al-vacio-mas-de-200-personas.html

Agost 2006: http://www.jeuneafrique.com/Article/JA2681p016.xml0/france-enquete-cpi-oppositioncote-d-ivoire-nettoyage-de-printemps-apres-le-scandale-sur-les-dechets-toxiques.html

http://noticias-ambientales-internacionales.blogspot.com.es/2010/07/costa-de-marfil-abandonan-residuos.html

Clara Barbal

A l’abordatge dels temps difícils

El cinema a la française no ha parat de sorprendre’ns aquest 2012. No, no penso en l’homenatge a la plenitud del Hollywood mut a The Artist. Em refereixo a la darrera masterpiece d’Aki Kaurismäki, Le Havre, i a un film titulat amb una cançó dels anys daurats de De Gaulle i de l’esquerra política, Les neiges du Kilimandjaro. Advertència: tractarem material molt sensible! Es tracta de dues cintes que no han deixat indiferent la cartellera d’aquest últim mes, per l’aprofundiment en els llaços interpersonals.

Le Havre, ciutat portuària del nord-oest francès, es caracteritza per ser un film entranyable. Pintada per Monet al 1872, la pel·lícula es compon per traços realistes més que impressionistes. Idrissa (Blondin Miguel) i la seva família posen els peus a la urbs normanda a la recerca de sortides laborals. Les autoritats policials, però, intercepten els nouvinguts i els destinen a un centre d’estrangers. El jove Idrissa aconsegueix esquivar-les i es submergeix al dia a dia de Le Havre.
Marcel Marx (André Wilms), un literat de la bohèmia parisenca, ostenta una vida simple però plena al voltant  de la seva esposa Arlette (Kati Outinen), una taberna marinera i el laboriós ofici d’enllustrador de sabates. Quan la seva muller emmalalteix, es creua amb la història d’Idrissa i l’acull a la seva llar.

Blondin Miguel i André Wilms

Les neiges du Kilimandjaro és la més crua de les dues. No obstant, la trama es desenvolupa de manera subtil i assossegada: i és que s’inspira en el tempo i la naturalesa de “Les Pauvres Gens”, del romàntic Victor Hugo. Malgrat haver estat acomiadat de la feina a les drassanes de Marsella, el sindicalista Michel (Jean-Pierre Darroussin) viu feliç des de fa trenta anys al costat de Marie-Claire (Ariane Ascaride) El seu amor i les seves consciències són tant transparents com les seves mirades. Però la seva tranquil·litat s’estronca quan uns homes armats irrompen a casa seva i els atraquen. Seguint el seu cor i les seves conviccions socials, el matrimoni recollirà a casa els desprotegits petits germans d’un dels assaltants.

Jean-Pierre Darroussin i Ariane Ascaride

Les dues pel·lícules són un conte de fades sense sermons. Un al·legat a la hipocresia sense al·legats ni hipocresies. Històries humanes teixides amb la solidaritat. Le Havre i Les neiges du Kilimandjaro s’emmarquen en les singularitats del cinema gal: històries mínimes sobre personatges híper-complexos. Fins i tot es poden establir paral·lelismes entre les dues peces: els protagonistes masculins són socialistes de pura cepa. El paper que juguen les seves dones al seu dia a dia és imprescindible. S’ocupen de persones desvalgudes malgrat l’opinió majoritària i certs contratemps. L’escenari dels seus moviments són dues ciutats marítimes socialment difícils. El ritme dels films s’embolcalla amb una BSO molt encertada. I el més interessant, al meu parer, és la seva essència: la evocació d’uns temps dolços ja passats però que no deixen eclipsar la realitat de la maduresa.

Obres magistrals, en definitiva. El drama social no sempre equival a llagrimeta fàcil; aquí teniu dues mostres que l’enfoquen amb humor, honestedat i senzillesa.

FITXA Le Havre (IMBD): http://www.imdb.com/title/tt1852006/

FITXA Les neiges du Kilimandjaro (IMBD): http://www.imdb.com/title/tt1852006/

Crit de guerra

És un premi la continuïtat de l’Acadèmia?

L’Acadèmia de Talarn es queda a Talarn. Així ho ha comunicat aquest matí la subdelegada del govern a Lleida, Inma Manso. Avui, al Pallars Jussà, la cervesa correrà pels locals de la comarca: i és que Tremp, la seva capital, és el segon municipi de l’Estat espanyol amb més bars per càpita. Però, senyores i senyors,  no hi ha res a celebrar. Aquest anunci no fa més que allargar l’agonia.

Al març passat va esclatar la notícia de que el Ejército de Tierra suspendria l’activitat de l’Academia General Básica de Suboficiales, emplaçada a Talarn. La raó? La retallada en partides pressupostàries a la cartera de Defensa.  D’aquestes instal·lacions en depenen directament  unes vuit-centes persones, a més dels comerços i establiments del Pallars Jussà. Per aquest motiu, polítics i ciutadans de la comarca van rompre files per defensar incondicionalment l’Acadèmia. Fins i tot s’han sumat regidors d’ERC de varis municipis, que en altres temps militaven aferrissadament contra la presència de l’Exèrcit a les seves contrades. L’eventual clausura de l’AGBS va caure com una gerra freda a la comarca, i raons no en falten. Amb la seva desaparició, Tremp, Talarn, i el Pallars Jussà en general, quedarien tan deprimits que semblaria que una guerra hagués assotat el Pirineu lleidatà.

Insisteixo, no hi ha res a festejar. El paper que han jugat els polítics pallaresos ha estat nefast. Amb aquesta resolució de Defensa, la classe dirigent passarà tres anys tranquil·la abans de les properes eleccions municipal. No caldrà que es trenqui el cap pensant en opcions a l’Acadèmia, en plans B amb caràcter, per tal d’adaptar l’economia del Pallars a les seves necessitats i possibilitats. D’aquesta manera el problema seguirà latent, fins que torni a emergir.

El dia a dia dels 12.500 habitants que poblen el Pallars Jussà no pot dependre dels dictàmens que s’emetin del Paseo de la Castellana. Hauria estat millor que Pedro Morenés, Ministre de Defensa, hagués re-confirmat la clausura de l’Acadèmia de Talarn – prevista al juliol, a final de curs dels suboficials -. El Pallars Jussà hauria pogut greixar i ficar en marxa els seus engranatges per repensar la seva activitat econòmica. Té un patrimoni geològic descomunal: s’ha constituït una  Plataforma per la Universitat dels Pirineus. Té una massa forestal inabastable: ja fa anys que alguns particulars exploten la biomassa. Es podria reconvertir l’ús de les instal·lacions: alguns han parlat d’emplaçar-hi una llar d’avis, doncs l’aire sec, el clima i la tranquil·litat atorguen valor afegit a la comarca.

Fa cent anys el Pallars va deixar de beure d’una conjuntura socioeconòmica favorable amb la finalització de les obres de la presa de Sant Antoni. I se’n va poder sortir. Serem menys nosaltres?

PREMSA:

http://www.europapress.es/nacional/noticia-defensa-anuncia-academia-talarn-lleida-mantendra-actividad-docente-proximo-curso-academico-20120525152509.html

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/05/25/catalunya/1337950898_921454.html

http://www.lavanguardia.com/vida/20120525/54298902972/academia-militar-talarn-defensa-abierta.html

http://www.ara.cat/societat/Ministeri_de_Defensa-Talarn-militars_0_706729490.html

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Banca i ètica: dos mots antagònics?

Image

Catalunya alberga entitats de finançament social i solidari

S’imagina un escenari financer compromès amb el territori, implicat amb les necessitats socials, èticament irreprotxable, respectuós amb el medi ambient, que no perseguís la maximització dels seus beneficis…? No, no es tracta d’un nou film de George Lucas. Aquest model de finançament ja s’ha posat en pràctica al planeta. És la banca ètica.

Després de quatre anys de crisi econòmica, de l’esclat de la bombolla financera, les entitats bancàries estan al punt de mira de la ciutadania i els mitjans de comunicació. El descrèdit s’ha generalitzat entre les persones: injeccions estatals en concepte de rescat, indemnitzacions milionàries pels directius que han conduït l’empresa a la bancarrota, inversions en la indústria armamentística… A casa nostra, però, la banca ètica és una realitat tangible. Es tracta d’una filosofia de treball, de compartir la gestió responsable del diner i el desenvolupament socioeconòmic sostenible. Les finances ètiques emplacen l’estalviador a conèixer l’ús i el destí del seu capital i estimulen el beneficiari del crèdit a projectar activitats solidàries. Més que refusar les normes que regeixen les finances tradicionals, la banca ètica pretén modificar els seus valors.

“Aspirem a transformar la societat com a intermediaris entre les persones i el capital” explica Núria Mateos, responsable de premsa de Finances Ètiques i Solidàries (FETS). Es tracta d’una associació d’entitats catalanes per la promoció del finançament solidari: des de l’any 1999 que teixeix aquest model a Catalunya. Entre d’altres, a FETS hi estan associades Oikocredit i Coop 57, dues de les cooperatives de crèdit més importants al nostre territori.

“Aspirem a transformar la societat com a intermediaris entre les persones i el capital” explica FETS

La banca ètica, a casa nostra

Coop57 va néixer a Barcelona el 1996, arran del tancament de l’antiga Editorial Bruguera. Després de lluitar pel manteniment dels llocs de treball, els jornalers de l’empresa van destinar una part de la indemnització per acomiadament a finançar un projecte solidari a Nicaragua. Seguidament, van crear un fons comú per promoure projectes d’ocupació i es van constituir legalment com a cooperativa, amb la idea de rebre més aportacions i incrementar la base de crèdit. La presència de Coop57 s’estén avui a Catalunya, Aragó, Madrid, Andalusia i Galícia i està integrada per unes 400 entitats, de les quals 280 estan a casa nostra.

El 1975 es va constituir a Holanda Oikocredit, a partir del Consell Mundial d’Esglésies. En aquell moment, molts moviments eclesials de diferents confessions van percebre la necessitat d’invertir els seus dines d’acord amb els principis de solidaritat i justícia social que defensaven. A la vegada, volien disposar d’una eina de cooperació que complementés la tasca històrica de les “missions” i la beneficència envers els països del Tercer Món. D’aquesta manera va néixer Oikocredit, una cooperativa que compta amb 31 associacions de suport en 14 països del món: entre elles, Oikocredit Catalunya, per iniciativa de diverses ONG’s del territori.

Al Principat també han trepitjat fort dues altres entitats de finançament ètic: Triodos Bank i Fiare. Ambdues són de titularitat estrangera: Triodos Bank és un banc europeu amb 30 anys d’experiència. Els estalvis que dipositen els seus clients els hi permeten finançar iniciatives de caire social a Europa, Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica. Des del 2004 que operen en 9 comunitats autònomes de l’Estat espanyol, Catalunya inclosa.

Fiare és una agència financera de la cooperativa italiana Banca Popolare Etica. Es va establir al País Basc el 2003, a instància de diverses organitzacions i de cooperatives implicades amb l’economia social.  Fiare treballa a l’Estat espanyol captant estalvi i finançant projectes que s’adeqüen amb la seva filosofia. Com a agència, estan dividits en associacions responsables del seu territori, una d’elles Fiare Catalunya.

Les entitats, a examen dels clients

En les organitzacions d’aquest tipus, els socis estalviadors poden exercir tots els mecanismes de control per saber on van a parar els seus diners. Excepte l’esmentat Triodos Bank, es tracten de bancs de propietat col·lectiva, on les decisions es prenen en conjunt i ningú té més poder que ningú altre. “Entenem que això és fonamental per garantir que ens mantinguem com a una banca ètica” exposa Albert Gasch, responsable de clients de Fiare Catalunya. En la seva associació, el socis estalviadors participen a nivell territorial amb dret a vot en totes les assemblees, així com tenen la possibilitat de participar en els òrgans executius de Fiare. El mateix passa amb Coop57, que convoca dues assemblees anualment per decidir els eixos de treball de la cooperativa o els tipus d’interès per l’estalvi, i amb Oikocredit Catalunya, que és flexible a l’hora d’adaptar-se a les necessitats dels beneficiaris del crèdit.

Així, a la banca ètica els estalviadors han de saber on i amb què es destina la seva guardiola. En aquest sentit, Triodos Bank funciona de manera més opaca: els clients no gaudeixen d’instruments per participar en la presa de decisions. Ara bé, “el capital sempre s’inverteix en projectes transparents, que aportin un valor afegit de tipus social, mediambiental o cultural” aclareix un treballador de l’entitat.

Amb tot, Coop57, Oikocredit i Fiare tenen un equip tècnic responsable de caire econòmic i les tasques del dia a dia, sempre supeditat a les directrius que els socis i sòcies fixen a les assemblees.

La persona que diposita capital en una d’aquestes entitats busca que els seus estalvis es gestionin seriosament, saber on van, que quan els necessiti els pugui recuperar. El concepte sempre és d’estalvi: no s’obren comptes corrents. En el cas de Triodos, però, el client interessat pot contractar una targeta de dèbit vàlida a qualsevol caixer Servired.

Els socis estalviadors poden exercir tots els mecanismes de control per saber on van a parar els seus diners

Compromís amb l’economia solidària

Per rebre finançament en una d’aquestes entitats, el projecte en qüestió ha de complir una sèrie de requisits: els fonamentals, viabilitat econòmica i compromís ètic i social. Per exemple: Coop57 només atorga crèdit a cooperatives laborals o entitats associatives. N’analitzen l’ impacte social i mediambiental, si estableix criteris d’equitat salarial… En el cas que el pla no s’ajusti en un d’aquests criteris, Coop57 tomba la sol·licitud de préstec. “Si el què fan i com ho fan és de manera marcadament positiva, els hi donem llum verda” apunta Raimon Gassiot, el seu coordinador.

Recentment, Coop57 ha facilitat crèdit a L’Olivera Cooperativa, una associació de treball de Vallbona de les Monges (Urgell) que ocupa persones amb discapacitats mentals al cultiu de la vinya i l’olivera. I també a Mol-Matric, una entitat fabricant de matrius per a vehicles de la SEAT i per a trens d’Alstom. Aquesta cooperativa va sorgir per iniciativa dels treballadors d’una indústria que va entrar en fallida als anys 80. “No valorem el que fan, sinó com ho fan. Mentre que les multinacionals estan deslocalitzant els centres de producció, Mol-Matric els manté aquí, a Barberà del Vallès.” afegeix. Així mateix, Roba Amiga S.C.C.L ha rebut un préstec destinat a la compra de “contenidors taronja” – n’hi ha repartits 1.500 diversos punts de la geografia catalana – i per finançar itineraris d’inserció laboral. “Com a soci, se’t permet participar en el creixement de Coop57. I així es fomenta la cooperació amb la resta de cooperatives sòcies” explica Julio Álvarez, gerent de Roba Amiga.

Pel que fa a Oikocredit, l’entitat ja ha finançat projectes solidaris a més de 70 països del món i en sectors econòmics molt diversos. Avui està encarrilant un pla colze a colze amb SETEM (Servei Tercer Món), una federació de 10 ONG’s catalanes. Es tracta de la organització de dos “camps de solidaritat” a Nicaragua i Filipines, “centrats en com el Comerç Just i els microcrèdits contribueixen a la millora de les condicions de vida del Sud” segons David Díaz, coordinador d’Oikocredit. La cooperativa amfitriona de Nicaragua serà Prodecoop, una associació productora de cafè al nord del país. La de Filipines, Companys del Sud i Centre de Comerç Just, es dedica a la pressió política pels drets dels camperols filipins i a la comercialització de fruites i artesanies en el mercat solidari.

La verema a Vallbona de les Monges (web de L'Olivera Cooperativa)

La crisi, factor de trasllat

Es pot establir una relació de causalitat entre l’increment de socis estalviadors en aquestes entitats i l’esclat de la crisi econòmica del 2008? L’any passat, Fiare i Coop57 van experimentar un augment considerable en la seva activitat.

Fiare España va registrar, el 2011, 28 milions d’euros en concepte d’estalvi – quatre més que l’any anterior – i va facilitar 24 milions d’euros de crèdit – deu més que el 2010 –. A les acaballes del 2011, l’agència havia guanyat 300 clients nous. La oficina de Catalunya va ser la que més feina va tenir: es van gestionar sis milions d’euros en préstecs i es va superar la barrera dels cinc milions d’estalvi recollit.

Respecte a Coop57, al 2007 disposava de tres milions d’euros per aportació dels socis; el 2011 va tancar amb deu milions d’euros de capital social. Abans del malestar econòmic global, l’entitat havia concedit més de dos milions d’euros en préstec; l’any passat, en va destinar més de sis milions. El 2011 les persones estalviadores van passar de 1.200 a 1.700.

Pel que fa a Oikocredit Catalunya, l’expansió va ser més progressiva, tant en nombre de socis com en quantitat d’inversió. El 2008 van passar de 642 socis a 680 el 2011. En saldo, de 4 milions i mig el 2008, a 5 milions i mig del 2011. Ho explica David Díaz: “Hem notat que degut a la seva situació econòmica moltes persones estan retirant diners de la seva inversió en estalvi, tot i que en la majoria de casos continuen deixant-hi la inversió mínima de 200 euros per donar suport a la banca ètica”.

La que s’ha fet més gran és Triodos Bank. Ha captat molta gent desencantada amb la banca comercial; pel fet d’oferir funcionament bancari i serveis financers convencionals, moltes persones hi ha traspassat la seva operativa diària. A més, l’entitat ha creat Triodos Added Value Fund: es tracta d’un fons que participa en borsa sempre que “aquestes empreses s’avinguin a millorar determinats aspectes”. Un treballador de Triodos justifica aquesta qüestió: “Només es col·loquen els diners que expressament el client dipositi en aquests fons a tal efecte”. És palès que Triodos és el gegant del finançament ètic gràcies a la seva proximitat amb els mecanismes bancaris comuns. En la resta d’entitats – Coop57, Oikocredit i Fiare –, els clients hi dipositen els seus estalvis no tant pel rendiment que els hi puguin donar (que és baix), si no per compartir la convicció que aquest model de desenvolupament econòmic és possible.

El descrèdit de la banca tradicional

Només cal veure les notícies per notar que el sistema financer convencional té moltes disfuncions. A Espanya, que els bancs especulessin excessivament en la bombolla immobiliària ha derivat en que les entitats hagin de fer mans i mànigues per mantenir-se solvents. “La majoria no responen a l’objectiu original de fer d’intermediàries entre aquelles persones que tenen un excedent monetari i aquelles que el necessiten per portar a terme una activitat econòmica”. Pel que diu David Díaz, d’Oikocredit, l’activitat financera “basada en la usura” està afectant molt negativament en l’economia i és una de les causes de la crisi en la que Europa està submergida. Raimon Gassiot afegeix que “entenem l’activitat financera com un mitjà, no com un fi en sí mateixa. Pel que fa a Coop57, un mitjà per permetre que entitats d’economia social i solidària es desenvolupin”.

Raimon Gassiot, de Coop57

Alleugeriran les entitats de finançament ètic el dolor del desmantellament de les caixes d’estalvi a Catalunya? “Som una petita mosca davant el monstre financer actual” diu Gassiot. “La veritat és que no sabem si podrem exercir-hi un contrapès. El que sí que sabem és que la desaparició de les caixes deixarà un buit molt gran”. El buit al qual es refereix el coordinador de Coop57 és el de fomentar l’estalvi popular i finançar les activitats econòmiques d’àmbit local. Aquest punt i a part de les caixes d’estalvi ja existia abans del seu procés de bancarització, decretat el 2011 pel Banc d’Espanya: la majoria van relegar en un segon terme el finançament d’economia productiva a favor del sector del “totxo”. “La bancarització és el final lògic de tot un procés al qual s’hi ha portat les mateixes caixes”, agrega.

“Entenem les finances no com un fi si no com un mitjà per permetre que entitats d’economia social es desenvolupin”

Llarga vida a les finances ètiques

“Cada cop em generen menys confiança els bancs convencionals. Els clients només som els seus titelles i et vendran el producte que els hi vagi bé, sense tenir gens en compte els teus interessos”. La Victòria és estudiant universitària de Barcelona; té dipositats els seus estalvis a Triodos Bank. Comparteix la filosofia de les finances ètiques “per saber en quin tipus d’activitats es destinen els nostres diners”.

El Quebec és una regió mundial pionera en el crèdit popular. Fa més de cent anys, dos germans de Lévis van fundar la cooperativa financera Desjardins, la més important de Nord-Amèrica: actualment, el grup compta amb sis milions de socis estalviadors (el Quebec no arriba als vuit milions d’habitants).  Segons la secretaria del mutualisme del Canadà, el 2010 un 70% dels quebequesos formava part d’alguna cooperativa, ja fos de treball o financera.

Si canviem de continent, podríem aterrar a l’Àfrica. Iniciativa d’Agricultura Alimentària de les Dones Africanes és una cooperativa d’Uganda dedicada a l’estalvi i el crèdit en el món rural; avui compta amb 1.600 estalviadores i prestatàries. O podríem posar els peus a Bangladesh, on un premi Nobel de la Pau, Muhammad Yunus, va fundar un banc social de microcrèdits que l’any passat va moure més de 4.000 milions d’euros en prestacions.

Malgrat la tempesta econòmica en la que vivim, hi ha llocs on surt el sol… amb la contribució dels bancs que no només volen fer de bancs.

Clara Barbal


“Ara passo per la meva tercera vida!”

Entrevista a Camila Vargas, Chance. Cantant i compositora. Transplantada dues vegades de pulmó.

L’experiència de la Camila Vargas Estrada (Ciudad de Guatemala, 1995) és tot un paradigma de superació.  Malgrat la seva curta edat, s’ha sotmès a dos transplantaments de pulmó i ha tret al mercat el seu primer single, “Lo puedo conseguir”.
Als 8 anys li van diagnosticar una fibrosi quística als pulmons: requeria un transplantament d’òrgans, però a Guatemala la seva família no se’l podia costejar. La recerca d’un hospital on intervenir-la li va fer posar els peus a Barcelona, de la mà de la seva mare i dels seus dos germans. L’operació a la Vall d’Hebron, hospital que té enfront de casa, va resultar un èxit fins que als catorze va rebutjar un dels pulmons trasplantats. La Camila és la sisena de joves a Espanya que s’han sotmès a un retransplantament de pulmons.

Les llargues temporades a l’hospital mai li van escombrar la il•lusió de superar les adversitats. Mentre passa les pàgines dels àlbums que conserva de petita, remarca que el difícil era que se li esborrés el somriure de la cara. Avui es troba enfeinada amb música, la seva gran passió. Si tot va sobre rodes, a principis del 2013 el seu primer àlbum veurà la llum. Tot i que que la seva dolència suposés un handicap per ser cantant, va provar de driblar-lo i perseguir el seu somni. Ella ho ha aconseguit.Per Clara Barbal.

Chance a la Luz de Gas

– Chance (oportunitat) és el teu nom artístic. Vas obtenir la teva?

Si no hagués patit el rebuig dels pulmons trasplantats, als catorze anys, no hauria tingut oportunitat en la música. Abans d’ingressar per segon cop a la Vall d’Hebron, el gener del 2010, havia intentar contactar amb el programa de TV “Tu si que vales”. Tenia moltes ganes de concursar-hi com a cantant, però sempre em sortia el contestador… (riures). De nou a l’hospital, em vaig ficar trista. Pensava: com podré arribar a ser cantant així? Des d’una habitació clínica? Però…PUM! Es van obrir les portes cap al meu somni…

– …i qui o què va irrompre?

L’Albert Bosch, un aventurer. Recentment ha completat la travessa pel Pol Sud. Quan esperava el segon transplantament, la mare va contactar amb la Fundació Ànima. Em trobava molt al fons emocionalment. De seguida es van comunicar amb mi mateixa, em van preguntar quins eren els meus hobbies… i un dia m’expliquen: et vindrà a visitar un alpinista! Abans de l’aventura a l’Antàrtida, l’Albert havia fet els set cims més alts del món, Everest inclòs.

– Llavors tu havies d’assolir el teu Everest…

Exacte. Em va venir a veure una setmana abans de la seva ascensió. Li vaig cantar “lo puedo conseguir”, i em va dir que em dedicaria el cim a canvi de que jo superés el meu Everest: sortir de l’hospital. Llavors encara em trobava en llista d’espera.
Ens comunicàvem via internet: “Ei! Estic al campament base!” I jo li donava detalls de la meva evolució. L’Albert em va motivar molt. Abans de que tornés de la seva fita, em va venir  a visitar la Mònica Sans, arquitecta, cantant i amiga de l’Albert. Va escoltar el meu tema, i sembla que li va agradar. Tot seguit,  la Mònica va contactar amb el Luís Morate, un músic madrileny, i li va encarregar els arranjaments de “Lo puedo conseguir”. Amb el Luís i la Mònica vaig gravar el meu primer single,  l’agost del 2010.

“Si no hagués patit el rebuig, no hauria tingut oportunitat en la música

– Quan i on vas debutar?

En la festa “7 cims i un somni”, a la Luz de Gas. Es tractava d’un esdeveniment que va organitzar l’Albert mateix per finançar la edició del meu single. Era el 15 de setembre del 2010, dia de l’aniversari de la meva mare. I l’acte el va presentar el mateix Santi Millán! És que la Mònica, que és pràcticament la meva mànager, té molts contactes…

– El local estava a vessar de gent?

Hi havia uns 600 assistents! Inclosos els meus metges, que van venir a veure l’actuació. Pensava: “no vull que em vegin! Encara pensaran que estic el suficientment bé per no merèixer els nous pulmons!” (riures). Anava amb la meva bomba d’oxigen, és que allà dalt cansa tant cantar…

– El curiós del teu cas és que t’encanta el cant però la dolència la tens als pulmons…

Un fet complementa l’altre: el cant em millora la capacitat pulmonar. M’ hi entra més aire. A Guatemala vivíem en una àrea residencial. Per anar a l’escola, m’havia de desplaçar 2 quilòmetres a peu. La carretera d’accés feia pujada. I em cansava molt…per no pensar-hi, caminava reproduint cançons amb la meva veu. Aguantava perfectament!

– Quin és el teu historial mèdic?

El 2003 em van diagnosticar fibrosi quística. Malgrat que fins llavors hagués portat una vida com qualsevol altra criatura, el TAC revelava que disposava només d’un 25% de capacitat pulmonar. M’urgia un transplantament d’òrgans, però a Guatemala la meva família no podia assumir-lo. Tenia molt poques expectatives de seguir en vida: als EUA, en un hospital públic, em col•locaven al lloc 1.000 de la llista d’espera per rebre uns pulmons.
Llavors, al meu pare li van parlar de l’Hospital Vall d’Hebron. El departament de presidència de Guatemala va gestionar el cas, i al març del 2005 ja em trobava ingressada a Barcelona. En només cinc mesos, ja sortia de quiròfan amb uns pulmons nous.

– A l’abril del 2011 et vas sotmetre a un retransplantament… què va passar?

Als catorze anys vaig patir una pneumònia que es va allargar més del compte. A principis del 2010 em van ingressar a la Vall d’Hebron… tornava a necessitar un pulmó nou.

– Va costar que donessin llum verda a la teva segona intervenció?

Sí. Òbviament, donen  prioritat als primers transplantaments. En el meu cas, després d’una primera intervenció amb èxit, si alguna cosa va malament has d’entonar el “mea culpa”. No sé que va fer el meu pneumòleg…però el cas és que van acceptar el segon transplantament. En la unitat de pneumologia de la Vall d’Hebron sóc l’única retransplantada.

“El cant m’ha millorat la capacitat pulmonar”

– Què has extret de la teva experiència? 

A pesar de tenir una infància complicada, vaig ser una nena feliç. La meva situació la vaig percebre com una cosa que s’havia de superar, a canvi que molts d’altres no hi haguessin de passar.

– I pensar així et reconforta?

Suposo que ha de ser així. La meva mare sempre em diu: “tot és pel nostre bé. Si passem per algun episodi aparentment dolent, serà bo a la llarga. Ara no ho entenem, però d’aquí uns anys ens en donarem compte.”

– És que vas burlar la mort dos cops, Camila…

Ara passo per la meva tercera vida! Em podia haver mort amb les malalties que vaig patir de petita; en la primera intervenció, en el segon transplantament…
– Com és el teu dia a dia?

L’únic que varia de la vida de qualsevol altre adolescent és que no vaig a l’escola. I que prenc més o menys vint pastilles diàries. Acostumo a aixecar-me tard perquè em costa dormir…així aprofito per parlar de nit amb els meus amics de Guatemala. Des de 2n d’ESO que estudio per la meva banda, tot i que m’assisteix sis hores a la setmana un professor de matemàtiques. Aquest any acabo l’ESO!
– Quan comença el teu vessant musical?

Suposo que deu ser vinculant que la meva mare cantés i toqués la pianola mentre estava embarassada de mi i els meus germans… El meu germà gran és membre del cor del Palau de la Música Catalana. Jo vaig participar en el cor jove de la meva escola de Guatemala, i avui treballo en la gravació del meu primer àlbum.
– Com portes les composicions?

Tenim pràcticament acabats dos temes: “Lo puedo conseguir” i “Stronger”. La idea és que el CD inclogui 12 cançons i que surti a principis del 2013. Això vol dir…enregistrar una cançó al mes. I serà possible en part a la contribució de l’Albert…no sé quin dimoni de poder de persuasió té, però va poder viatjar a l’Antàrtida sense invertir ni un duro del seu patrimoni: tot a base de patrocinis. Ell vol fer el mateix amb el meu àlbum. Per la meva banda, faré tots els possibles per tenir-lo acabat l’any que ve… i és que la meva inspiració arriba en moments molt intempestius. A mitjanit, a la sala d’espera de l’hospital, a través de pel•lícules… “I see the world” la vaig composar a partir de “Larry Crowne”, l’últim film de Tom Hanks. Paradoxalment, reflecteix moltes coses sobre mi. Per cert, al lavabo se m’han ocorregut vàries composicions! Tothom s’hi sent molt còmode allà.
– Jim Morrison va enregistrar “L.A. Woman” des del lavabo de l’estudi…

Era un dels meus! (riures). És que els lavabos tenen molt bona acústica.
– Lolo Bertran (Pastora) va cantar “Lo puedo conseguir” a la Marató  d’enguany, després que tota Catalunya sentís el teu testimoni. Com et vas sentir?

L’actuació de la Pastora era una sorpresa que la Mònica em tenia amagada. Lolo la va cantar en català, “Ho puc aconseguir”, i la Mònica n’és l’autora de la traducció. Va ser increïble, quan va entrar la Lolo a l’escenari em vaig quedar sense paraules… de fet, m’agrada molt més la seva versió que la meva!

“Al lavabo se m’han ocorregut vàries composicions. És un lloc còmode”


– …i veure el marcador final del programa?

Em va desbordar la emoció. Saltava d’alegria! Amb els diners recaptats es poden salvar moltes vides. Crear òrgans artificials, reduir els efectes secundaris… A causa de la cortisona que m’han administrat, he perdut cabell, tinc estries a les cames i la cara inflada. Però sé que d’aquí un temps estaré millor, estaré ben guapa!

– Si haguessis de salvar dos músics de l’apocalipsi ( tu estàs a salve)… qui triaries?
Ufff, m’has agafat desprotegida!… Agafaria un grup de comèdia pop neozelandesa, “Flight of the Conchords”. Són xauxa total. Malgrat que aquí no son famosos, tenen un talent increïble. I l’altre… m’agrada molt Jack White, ex-líder de “The White Stripes”. És d’aquells que no segueixen “la moda”: només existeix ell i la seva música. Au, ja els he salvat! (riures).

Myspace de Chance

Radiografia d’una guerra

Coneixia l’Àfrica com el palmell de la seva mà. Va assistir a la descolonització del continent de la mateixa manera que n’ha testimoniat les seves vicissituds. Ryszard Kapuscinski (1932 – 2007)  es va graduar en Història a la Universitat de Varsòvia però va posar la seva vida al servei del periodisme.
Ofici? El d’espectador dels grans esdeveniments que van sacsejar el món durant la segona meitat del segle XX, recollits en obres com El Imperio o Un dia más con vida    – importades a Espanya per l’Editorial Anagrama – .
El 1964 la PAP ¬(sigles de l’Agència de Premsa Polaca) va atorgar-li la titularitat d’únic corresponsal a l’estranger, tasca que va desenvolupar fins el 1981.
El 1996 va entrar en circulació l’article “Del que es diu sobre Rwanda només és certa la seva tragèdia”. Kapuscinski, que signa l’autoria del text, fa una dissecció del conflicte armat que va persistir als 90 en la regió africana dels Grans Llacs – compresa pel Zaire, Uganda, Rwanda, Burundi i Tanzània –.Segons el mateix autor, els mitjans de comunicació d’Occident ignoraven les causes reals en les que s’inscrivia aquesta guerra.“L’únic que és rigorosament cert n’és la tragèdia de la seva població”, escriu.

El periodista, retratat a Angola

Les claus del conflicte

“El conflicte que assota el cor geogràfic d’Àfrica no és ètnic, ni racial ni tribal. Els que defineixen els hutus i tutsis com dues ètnies confrontades, no saben el que diuen” apunta Kapuscinski. La guerra, doncs, no es remet a qüestions ancestrals: els hutus i tutsis no són tribus. El periodista descriu els tutsis com la casta dels “aristòcrates”, propietària dels grans ramats, i els hutus com la casta dels pobres, dels pagesos. Una organització social agermanada a la de l’Índia, lluny de les que hi col•lideixen diferents ètnies, com a l’antiga Iugoslàvia.
Les dues castes van conviure mínimament fins el desmembrament dels imperis colonials a l’Àfrica, a la dècada dels seixanta. De seguida es va iniciar el boom demogràfic que encara dificulta el desenvolupament del continent: particularment, la dels Grans Llacs és la regió més densament poblada de l’Àfrica. “Allà, l’essencial és la terra, i el conflicte entre els tutsis pastors i els hutus llauradors és un conflicte per la terra: d’ella depèn la subsistència de la casta”.
El creixement de la població va coincidir amb la lluita per la terra i amb la crisi política i institucional que assola els estats africans nascuts en el post-colonialisme. “Els Grans Llacs conserven fins avui les seves anacròniques estructures perquè no van tenir possibilitat alguna d’evolucionar”, relata Kapuscinski. A banda, hi ha l’afegit que les ex-potències colonials belga i alemanya van provar d’arbitrar les disputes i perpetuar-hi el seu domini.

Les castes en armes

El desencadenament del conflicte es remunta al 1990. Després de combatre a Uganda amb la oposició local, els tutsis armats i exiliats en aquell país van envair Rwanda per recuperar les seves terres. Amb l’ajut militar de França, el president rwandès Habyarimana (hutu) va contenir l’avenç dels tutsis, i el país va quedar dividit en dos: una part controlada pel Front d’Alliberament de Rwanda i l’altra pel règim d’Habyarimana.
El 1994, el líder de Rwanda va ser assassinat: com a resposta, els hutus al poder van engegar un genocidi exterminant centenars de milers de tutsis i d’hutus moderats. La guerrilla tutsi del Front d’Alliberament Rwandès va conquerir el govern del país i va derrotar els hutus, bona part dels quals, gràcies a una intervenció militar francesa, van poder fugir cap al Zaire i Tanzània.
La fugida dels hutus al Zaire va generar tensions amb la frontera de Rwanda. L’exèrcit hutu rearmat i els cacics locals van fustigar el país enemic. El 1996 el dictador Mobutuva intentar expulsar els tutsis del est del Zaire. Aquests, amb l’exèrcit rwandès, s’hi van resistir.
Burundi no va quedar al marge de les disputes. El 1993 els enfrontaments entre tutsis i hutus es van reiniciar amb l’assassinat de Melcior Ndadaye, president hutu.

Amb aquests ingredients es va desencadenar el conflicte armat a la regió dels Grans Llacs. “Un tret singular d’aquest territori” – senyala Kapuscinski – “és que tots els seus protagonistes estan molt ben armats. (…) Curiosament, a l’Àfrica el diner per armes mai falta, inclús en els països amb més fam”.
De tots els protagonistes de la guerra, els qui van rebre més cops foren aquells que no hi jugaven cap paper. El 80% de les víctimes eren de població civil, sobretot dones i infants.

Kapuscinski i Àfrica: una relació intensa

La història del reporter amb la terra africana s’inicia a mitjans dels anys cinquanta, quan aquesta encara estava subjecta al jou d’Europa. Als seixanta, Kapuscinski va viure de primera mà les enormes transformacions que modificarien el transcurs d’aquell territori i que esquitxarien el món sencer. Així, hom es pot aventurar que en l’article “Del que es diu sobre Rwanda només és certa la seva tragèdia” Kapuscinski parla amb coneixement de causa. De fet, bona part de l’obra literària de Kapuscinski es banya de fonts africanes: Ébano, El Emperador, el recull de reportatges La guerra del fútbol o Un día más con vida (totes elles publicades a Espanya per Editorial Anagrama).
“Blanc en un continent de negres” en paraules de l’articulista Maria Nadotti, el modus operandi de Kapuscinski es regia per la convicció que per informar sobre un tema se n’havia de tenir un coneixement directe, sense filtres ni escuts. En la seva llarga
aventura amb l’Àfrica, el periodista vivia inserit en el dia a dia de la gent corrent, sense blindar-se en els barris europeus. “Vull viure en una ciutat africana, en una casa africana. Com, si no, podria conèixer aquesta ciutat [Lagos], aquest continent?”

Làpida d'homenatge a les víctimes del genocidi de Rwanda

Els Mossos d’Esquadra desmantellen la facció catalana d’una confraternitat que prostituïa 50 dones nigerianes

Els Mossos d’Esquadra van detenir el mes passat 17 membres de l’organització criminal nigeriana Supreme Eiye Confraternity, inclòs el seu cap a Espanya. El grup es dedicava a l’explotació sexual de cinquanta dones, originàries de Nigèria, que van ser portades a l’àrea metropolitana de Barcelona amb contractes laborals falsos. L’operació Magnus, dirigida per la Divisió d’Investigació Criminal dels Mossos d’Esquadra, va permetre la desarticulació de la banda i l’ ingrés a presó dels 17 homes. L’inspector Quim Francesc, cap de l’Àrea Central de Crim Organitzat, va exposar en roda de premsa que “l’operatiu policial es va desencadenar el 22 de novembre  perquè els imputats volien que una de les noies, menor d’edat, avortés amb mètodes forçosos”.

La banda nigeriana funcionava de manera coordinada amb altres faccions de l’àrea mediterrània (Líbia, Marroc, Turquia, Grècia…), responsables de la presa i trasllat de les dones a Catalunya. Les víctimes eren captades a Nigèria a través d’acords de treball falsos i se les sotmetia a rituals de vudú per aconseguir-ne fidelitat i silenci. Després de traslladar-les a Barcelona, els captadors informaven les noies que havien de saldar – amb l’exercici de la prostitució i amb furts a clients – un deute d’entre 30.000 i 50.000 euros. Les víctimes –entre elles, dues menors d’edat– han estat assistides per un centre social.

L’organització Supreme Eiye Confraternity va néixer als anys noranta en el si de les universitats de Beni City (Nigèria). Als seus inicis es tractava d’una confraternitat no-violenta, però ha anat evolucionant fins que “avui es considera una organització amb una llarga trajectòria de delinqüència a nivell internacional”, segons l’inspector Francesc. A banda de la prostitució, el grup es lucrava amb la falsificació de documents i de moneda.

La Laura, la Magda i jo mateixa a la roda de premsa

Pràctica: redactar una notícia a partir d’una entrevista a un conegut

Fragments de l’entrevista

Terry Savage (Belfast, Irlanda del Nord) és professor d’anglès al PEI (Universitat Pompeu Fabra). La setmana passada em va explicar, des del punt de vista de la docència, com veu l’ensenyament d’idiomes a Catalunya.

P:Què és el més difícil en l’aprenentatge de l’idioma, pels catalans i per extensió els espanyols?
R: El que més costa és la gramàtica (els phrasal verbs són difícils per a tothom) i la pronunciació és un pèl complicada, però això els hi passa a tots els estudiants del món.
Aquí porteu molts anys estudiant gramàtica a l’escola, i és difícil donar motivacions a l’alumnat (a les aules catalanes estudieu molta gramàtica, i arribeu a un punt de saturació. En moltes classes d’aquí no es treballa gaire la conversació).

P: A Barcelona se t’ha incrementat la feina fora de les aules?
R: Dono classes particulars, i en els últims quatre o cinc anys he notat que gent en atur, jubilats, sol·liciten cursos d’anglès, per tal fer el currículum més competitiu o bàsicament per la disponibilitat horària que no tenien abans. També els joves que us incorporeu en el món laboral sabeu que l’anglès és una exigència en els currículums.

Notícia: LA DISPOSICIÓ PER APRENDRE ANGLÈS HA CRESCUT A CATALUNYA EN L’ÚLTIM LUSTRE
L’interès per cursar idiomes s’ha fet més notable a Catalunya en els últims cinc anys. La importància de dominar l’anglès en el món laboral contribueix a que estudiants universitaris, treballadors i inclús gent en atur dediquin més hores en l’aprenentatge de l’idioma. Tal i com explica un professor nadiu, Terry Savage, tenir un bon nivell d’anglès “ha esdevingut una exigència per fer els currículums més competitius”.
Terry Savage, natural de Belfast (Irlanda del Nord), porta vuit anys vivint a Barcelona i oferint docència de l’idioma anglès a la ciutat. El professor considera que a Catalunya hi ha una voluntat destacada per cursar la llengua ja que “als catalans els hi agrada molt viatjar i aprendre sobre noves cultures”. El fet que al Principat es visqui en un marc bilingüe “també contribueix a que incrementi la predisposició per aprendre l’idioma anglès”.
No obstant, l’Estat espanyol es troba en la posició 24 d’un llistat de 27 països europeus en el coneixement de la llengua anglesa. Savage lamenta que “a l’escola catalana s’insisteixi en la consolidació de la gramàtica i no en millorar la conversació”. Per aquest motiu, recomana “parlar, parlar, parlar i llegir, llegir, llegir” per polir l’ús de l’anglès.

Comentari:

A l’hora d’entrevistar el meu professor d’anglès no vaig seguir cap procediment definit. Tampoc sabia com enfocaria la notícia, així que un cop vam ens vam seure li vaig formular preguntes genèriques per tal de destriar un tema en concret (amb el qual desenvoluparia la notícia i la resta de la entrevista). L’entrevista va fluir de manera molt natural – ens coneixem des de fa dos mesos – i no va durar més de 15 minuts. Suposo que el fet d’entrevistar una persona propera ens facilita la feina, però ens ha pogut ajudar per entrenar-nos quan estiguem en primera línia de foc.

To be or not to be (journalist) … that is the question

Com que no se’m dóna bé això de la futurologia, escriuré sobre el segon tòpic: perquè vull ser periodista?
He escollit la carrera de periodisme perquè vull fer de la meva professió la de ser espectadora del que passa al planeta i extreure’n conclusions. Sempre m’ha fascinat l’ofici de periodista i tot el que l’envolta – en el post anterior vaig declarar-me seguidora incondicional, des de petita, de les aventures de Tintín… a mode d’idealització. Però, de més gran, he conegut les cròniques de Kapuscinski i accepto ser-ne devota –.
La de treballar de periodista és una determinació que porta molt de temps rondant-me pel cap. Des de sempre he mostrat tremenda curiositat per alguns aspectes del món, en clau d’observació i d’intentar comprendre’ls. Crec que també posseeixo algunes qualitats que ajudarien a desenvolupar aquest ofici de manera òptima, com la de ser pacient i alhora persistent, gaudir d’una capacitat notable per escoltar la gent, habilitat per entrar en contacte amb les persones…
En definitiva – sense entrar en cinismes – m’encantaria que la meva vida professional consistís en il·luminar la veritat a la ciutadania, com la figura femenina del Guernica que irromp en la habitació amb un quinqué encès.